Cuina de posguerra

Ja va dir algú que "l'escassetat aguditza l'enginy" i així és, sense cap dubte. Durant els difícils anys de la postguerra la imaginació es converteix en un ingredient més a l'hora de cuinar. Així sorgeix una cuina pobra però honrada, una cuina de recursos que no era la cuina de tots però si la de molts. Setanta anys després del final de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) moltes d'aquestes creacions amb prou feines res però plenes de fantasia, segueixen d'actualitat i d'altres simplement romanen en la memòria de nostres majors. Algunes receptes ja ningú no les recorda o no vol fer-ho, aquesta amnèsia al cel del paladar (Joaquín Sabina) és la que intentaré recompondre i és que es menjava tan malament i es va passar tanta gana!.
En acabar la Guerra (in)Civil, Espanya es trobava en una situació realment malparada, destruïda, amb els camps arrasats, sense provisions i completament aïllada del món, es va imposar la cartilla de racionament per controlar la distribució de mercaderies en la batalla contra la gana. Aquest salconduit de la gana va entrar en funcionament el maig de 1939, es va suprimir el 1952 i assignava a cada titular/família certa quantitat d'aliments suposadament bàsics. Quantitat que sens dubte era ridículament insuficient per a la gran majoria de boques. Molt aviat es va comprovar que els aliments subministrats mancaven del mínim valor nutritiu necessari. Fam, gana i més fam! Només hi havia vi, fam, pobresa i falta de llibertat.

En aquest país van redescobrir les hortalisses de pobre, les agrelles silvestres, els cards i cardellines, els moniatos, remolatxes, borratges o les garrofes que es menjaven com|com a llenties i es xuclaven com a llaminadures. El pa negre d'ordi, de sègol o de blat de moro que era dur de menjar, el blat escassejava, del pa no tirar ni una molla, de les molles i les farinetes van tornar les almortas (també d'ordi i garrofes), amb ordi o cigrons torrats es preparava un succedani de cafè, no es malgastava res de res, els cascs de taronja eren papes fregides, les fulles de la patata es fumaven com a tabac...

Algunes alegries per al cos eren en forma de sopa, ja se sap que qualsevol brou calent revifa el cos, l'ànima i el que es posi per davant. Sempre ha estat així i d'entre les sopes, la sopa d'all em té conquerit des de fa molt, aquesta sopa que trobem a tota la península realitzada amb petites variacions i que a tot arreu resulta deliciosa.

Les patates van salvar molts estómacs.....patates amb de tot o amb gairebé res, qualsevol element que els donava color o sabor era i és veritablement bo. Unes papes aliñás, ajilimojele que deia la meva àvia, les patates a la importància, les patates al pobre .... i així una llista interminable.

Una vegada més reclam la vostra participació. Envieu les vostres receptes de postguerra i seran publicades, moltes gràcies Emili Guasch per tan suggeridora idea.